dimecres, 17 de novembre del 2010

M'agrada la tardor


Una altre de les meves manies és fer llistes, les faig per quasibé tot: les clàssiques per anar a comprar o llista de convidats a una festa; fins a més sofisticades com els pros i contres de prendre una decisió important o la llista del perquè m'agrada algo. En aquest cas li ha tocat a la tardor.
Sempre havia estat la meva estació preferida, però després de viure quasi 8 anys en un clima on tardor és sinònim de pluja i pluja, vaig canviar aquesta època de l'any per l'estiu.
Ara ja fa quasi dos anys que tornem a viure en el clima mediterrani i em reafirmo en que m'agrada la tardor, per aquests motius:

1. Els colors. Sí ja ser que la primavera també en té molts, però son facils: flors, flors i fruites. A la tardor tenim fulles grogues, marrons i vermelles. Fruites com les castanyes, la magrana, els caquis, els codonys, i els maravellosos citrics. Tenim l'espectacular daurat del cel quan cau el sol a la tarda i els dies plens de nuvols grisos.

2. Temperatura. Ni massa fred ni massa calor. Aquell fred que et fa posar la jaqueta però no els guants, la gorra, la doble capa de jerseis, .... Aquella calor que et permet gaudir d'un vermutet el diumenge mentre el sol t'escalfa la cara.

3. El recolliment i la reflexió. Les tardes curtes obliguen a fer mes casa que mai, fer-la acollidora. La manteta del sofà resurgeix del fons de l'armari. Les pelis amb crispetes. Les xerrades amb la familia. Els berenars.

4. La cuina de tardor. Els bolets...ummmmm, en totes les seves varietats i sabors. L'estofat amb castanyes, la crema de carbassa, figues amb formatge,... No em sobren uns quilos perquè vegui molta aigua no.

5. La castanyada. Aqui no diré res pq ja ho vaig dir al post anterior però m'encanta.

6. Dates importants. Durant la tardor a casa celebrem aniversaris propis, familiars i de bons amics, trobades amoroses i neixements.

7. Libres, escorpins i sagitaris. D'això també en gastem bastant a casa. L'equilibri a vegades dificil dels Libra, la tempesta de passió dels escorpins i la sensibilitat reflexiva dels sagitaris. Bons signes de bona gent.

8. La verema. Un dels plaers de la vida és passejar-se entre vinyes per collir el raim que després trepitjarem amb els peus descalços per fer vi. Jo vaig tenir la sort de tenir un familiar amb un petit terreny amb vinyes on cada any anavem a fer la verema. Els grans recollien raim mentre els petits corriem d'un costat a l'altre, després acabavem fent una bona costellada. Tinc uns records inmillorables. Gràcies tiets i avi Salvador.

Que us sembla? Ja sé que no és una estació facil d'estimar, però potser després de llegir això penseu en la tardor d'una altre manera.

Petons tardonils

dijous, 28 d’octubre del 2010

Halloween?


Aquesta entrada del blog només preten ser una forma de protesta en defensa de la nostra castanyada. Estic absolutament disgustada per com el punyetero consumisme ens porta a celebrar aquesta festa amb disfreçes i carbasses iluminades, substituint els panellets, les castanyeres i les magranes.
No vull despreciar el halloween, em sembla una manera divertida de celebrar la diada dels morts, però prefereixo la nostra festa on es reuneix a la familia i amics al voltant de la taula per menjar panellets, castanyes, moniatos, i un bon moscatell.
O sigui que com que els anys em donen la llibertat de ser una mica radical, us diré que:

1. Quedeu amb amics o familia per fer els panellets i preparar les coses, els nens s'ho passen pipa i els grans riem molt, de veritat, proveu-ho.

2. Amb tot el bon rollo del món, que a cap criatura li passi pel cap tocar el timbre i dir susto o trato (em sembla que es diu això), perque no tinc carmels per donar i potser el susto el faré jo.

3. El dia 1 celebrarem la castanyada a casa nostra per la tarda, amb tot el que es costum, o sigui que esteu convidats.

4. Clickeu a sobre la paraula castanyera i recordeu vells temps, jajaja

Petons encastanyats

dissabte, 18 de setembre del 2010

Somnis que es fan realitat


Finalment i després de buscar i buscar, decidir, pintar, treballar i gaudir menys de l'estui del que tocaria, la Mireia i l'Ari han inagurat la seva botiga-taller en una idilica plaça de Masnou.
Han aconseguit fer d'un local insipid, un taller d'artesania per poder fer i vendre les seves magnifiques peçes. Podeu veure-ho tot al seu blog OXYDUM.
Jo vaig intentar que tinguessin un regal especial en aquest dia tan esperat, així que no se'm va acudir res millor que unir amigues artesanes i vaig encarregar galetes personalitzades de la deliciosa martha per aquesta ocasió. I un cop més la Silvia va aconseguir sorpendre'm aconseguint unes galetes imitant el logo de oxydum amb l'oxid incluit. Verdaderament genials i bonissimes!!
En fi, que estic molt contenta que tant a unes com a l'altre els seus somnis artesans es vagin convertitnt poc a poc en realitats tan boniques com aquestes.
Felicitats a les tres!!






dilluns, 28 de juny del 2010

Llaços fets de records


Jo soc una germana gran tardana, de fet tan tardana que vaig fer més el paper de mare que el de germana. Per voluntat pròpia, no per imposició.
El fet és que ara que el meu germà petit i únic està a punt de fer 17 anys, i estem esperant el nostre segon fill, he reflexionat molt sobre aquest tema.
Sempre hem tingut clar que no voliem només un fill, però hem passat per varies experiències que han fet que pensem en el per què d'un altre manera. Sempre pensem en la companyia que es fan mentre són petits, com jugaran, compartiran, etc. Però i després? Es evident que ser germans no vol dir ser semblants, compatibles o amics. Però s'han compartit tans moments, tantes vacances, tans matins, tanta familia, que hi ha records que es converteixen en llaços que ens uneixen d'una manera forta i especial, d'una manera amb la que no intervé ningú més. I això fa que en algun moment no es puguin compartir tots aquests records d'infància amb ningú més i t'adonis de la sort de tenir algú amb qui parlar del dia que al papa li vam regalar la moto, o quan la mama va encongir el jersei, de l'apartament de l'Escala o de l'arròs de la iaia Tina.
Infinita sort oi? Jo almenys ho crec així i cada 1 de Juliol agraeixo als meus pares que encara que tard en el temps, em regalessin un Marc.
Els germans no només són uns companys de jocs, sino uns llaços de records en el futur.
Cuidem-los.

Petons plens de records i moltes feliçitats tete!!

dissabte, 12 de juny del 2010

Sobre cartes, llibres i sentimens


He trigat quasi tres anys a tornar al món de la lectura. Les males nits i el cansanci feien que no arribés mai a llegir ni tres pàgines per molt bo que em semblés el llibre en questió.
Però ara he descobert que compartir la mitja hora d'abans d'anar a dormir amb el meu petit, i un llibre cada un, és una bona manera de tornar la món literari.
Tinc una gran amiga, la Gemmeta, que és una autèntica deboradora de llibres. Fa poc mentre compartiem un deliciós sopar a casa seva (Roser el repetirem aviat, no pateixis), ens va recomanar dos llibres. Jo acabava de llegir una d'aquelles històries màgiques del Murakami i ara em venia de gust algo més lleuger. De seguida va sortir amb un llibre amb un titòl que em va fer més por que gràcia: "La Societat Literaria i de Pastís de Pela de Patata de Guernsey".... UF! vaig pensar, i això será lleugeret???
Doncs no només és lleuger sino que també és divertit i encantador.
La creació del llibre ja és una mica particular doncs l'autòra M. A. Shaffer, va haber de deixar la novela per problemes de salut i va ser la seva neboda també escriptora, A. Barrows, qui la va acabar.
La història gira al voltant d'una escriptora anglesa que decideix escriure un llibre sobre l'ocupació alemanya de les illes del Canal de la Mancha, concretament de Guernsey. El que em va sorprendre és que el llibre és una succesió de cartes entre diferents personatges, i la manera tan original d'enganxar el lector amb aquest batibull de correspondència.
Vaig llegir-lo en un temps rècord, no podia parar. Així que l'altre dia quan el vaig tornar a les mans de la Gemma, em va fer una certa pena pq crec que el tornaria a llegir varies vegades.
Així que us el recomano totalment, i sobretot mil gràcies a la meva gurú literaria.

dissabte, 8 de maig del 2010

La persistencia de la memoria


Fa temps vaig llegir en un blog una proposta que em va semblar interessant, un exercici de sintesi: resumir la teva vida en 50 paraules. Avui després d'una tarde molt agradable i aprofitant que tinc una mica de temps he decidit intentar-ho.

Andalusia, Salamanca, Amposta, Badalona, Conxi, Pere, Jungfrau, 4, B7, Anna, Berta, amics, platja, Titus, medicina, Marc, Can Ruti, Vicens, Masnou, Familia politica, Master, bons amics, Senegal, infeccioses, Porto, Marta, Miguel, Pedro, Lucas, Simao, Geni, Matosinhos, atlantic, Amazones, especialitat, panxa, Vivi, retorn, adaptació, llagrimes, alegria, casa nova, vells amics, mongeta, esperança, futur

Uf no es tan fácil com sembla, he resumit molt molt.
Intenteu fer-ho.
Crec, que aquesta entrada es mereix un bon maridatge musical, com aquesta cançó tan reflexiva.
Petons resumits


dissabte, 24 d’abril del 2010

Una història d'amor


El "flechazo" amb la medicina va començar durant la meva època escolar, amb una mítica sèria com va ser A cor obert. Aquell hospital bostonià amb una arquitectura maravellosa, els metges amb una saviduria sense fí i alguns amb una sensibilitat enorme, les relacions humanes que es succeien en els passadissos,... ni la posterior Urgencias, ni Anatomia de Grey han pogut millorar-la.
Com es obvi una visió falsa i utopica del que jo vaig creure que era la vida hospitalaria.
Els 10 anys que fa que soc metge m'han confirmat lo lluny que estem d'aquesta imatge.
Com totes les històries d'amor vam tenir una primera època de passió, una fase d'estabilitat i apatia, i algun que altre desacord. La veritat és que fa un any viviem una de les pitjors crisis que haviem tingut mai. La meva desilusió havia arribat a límits insospitats per una persona optimista com jo. Havia pensat en deixar-ho un temps, fins i tot en acabar definitivament.
De sobte fa uns dies, en plè merder de urgències, de gent i gent malalta, de feina i més feina, una iaiona em va donar la mà mentre jo intentava escoltar-li els pulmons, aleshores vaig mirar-li el ulls blaus i cansats i vaig pensar que valia la pena.
Aquesta feina es dura i moltes vegades desagraida, però de vegades hi havia moments com aquests que fan que t'oblidis de l'estres, del cansanci, dels desacord, i pensis m'agrada estar aquí i fer això.
De fet no sabria fer res més.
I així, una reflexió va portar a una altre, i el sentiment va tornar a aparèixer, no és la passió del principi, ni la rotina de després, ara és diferent, és un amor estable, de coneixença, de confiança, aquell que només surgeix amb el temps.
Així que reanudada la nostra història ara ens toca treballar-la per fer-la més forta, llimar les diferències, trobar punts intermitjos de consens. Està clar que no puc ser tant demandant però també tinc clar que no vull ser conformista. Hi ha molta cosa per fer, encara no se com, però això serà una altre dia, una altre reflexió.
En fi, feliç Sant Jordi amb retard.

Petons enamorats

dijous, 25 de març del 2010

Collit


No soc apologista del metode Estivill en absolut, però tampoc coincideixo completament amb el "Besame mucho" i les teories del Carlos. Sempre he seguit una mica allò que el sentit comú i l'instint em deien. És cert que sent mare per primera vegada, tot és molt estressant però totes tenim un instint que ens guia.
Nosaltres a casa practiquem el que jo anomeno, "llit autobús", això vol dir que el peke ens fa visites nocturnes i puja i baixa segons li va bé. Ultimament aquest de tant en tant s ha convertit en un cada nit, amb les consequents incomoditats de dormir els tres més apretats que de costum.
Doncs bé aquest rollo ve perque l'altre dia em vaig trobar unes indicacions per les families que feien collit i mireu que deien...no té pèrdua:

No compartir la cama si alguno de los padres está enfermo o muy cansado.
Lo de malalt ho tinc clar i ho entenc, però per favor quin pare o mare d'un nen de dos anys no cau al llit i entra en son profun en menys de 5 segons??? Sempre estem "muy cansados"!!

Si se practica el colecho, los padres no deberán consumir sedantes, alcohol, drogas ni nada que produzca somnolencia. Mare meva quina burrada, però que ja no hi ha sentit comú.

Donde duerma el bebé deberá de ser una zona firme y limpia.
No trobeu que és bonissim. De fet no hi ha res millor que deixar dormir els nens emboltats de porqueria,
així no surten asmatics.

No juntar hermanos mayores con bebés menores de 1 año.
Es tan facil dir-li al germà gran que el bebé que li està robant el protagonisme, també li ha robat el foradet al llit dels papes...

En fí, que cada familia faci el que vulgui, està clar. Però els que escriguin sobre un tema tan seriós com la criança dels fills que no ens tractin de burros, encandilats, o bruts, per favor.


Petons indignats

dimarts, 23 de març del 2010

Primavera


Oficialment ja estem a la primavera, i s'olora. Jo ja fa dies que noto a l'aire el perfum dels ametllers florits.
Els dies es començen a allargar, les temperatures es fan més suaus, i sense voler-ho notem que estem més sensibles. Hi ha persones que fins i tot es deprimeixen amb aquest canvi d'estació.
La veritat és que per mi és tot el contrari, em rebifa l'esperit.
I com que em sento tan primaveral he rentant una mica la cara al blog, donant-li un aire més florit, que us sembla? No admeto comentaris en contra perque m'ha donat molta feina.
Ja sabeu renovar-se o morir.

Petons renovats

dijous, 18 de març del 2010

But I still haven't found what I'm looking for

Potser soc inconformista, pot ser demano massa, pot ser visc en una realitat paral.lela, o pot ser he decidit no parar i continuar buscant.
Busco una feina que m'agradi i que em faci reconciliar amb la medicina, busco un lloc per viure que proporcioni bellesa i pau a la meva vida, busco viure una vida més tranquila, busco ser més bona amb la mare terra, busco cuidar el meu cos i la meva ment a parts iguals,... busco, busco i busco.
Algunes coses les he trobat, altres les trovaré,... o no, però continuaré buscant.
Hi ha gent que comparteix amb mi aquesta manera de ser cul inquiet que tinc, hi ha gent que no ho enten massa però que aguanta els meus canvis estoicament, i hi ha gent que no només no ho enten sino que està en clar desacord.
Però soc així, no hi ha més, no vull canviar aquesta part de la meva personalitat.
Què hi ha de dolent en els canvis? No diuen que adaptar-se a ells ens fa crèixer?
I sobretot....estic equivocada i la resta del món té raò?

I per posar música a les meves cavories, avui he escollit un altre clàssic que parla d'això, de buscar i buscar, i a més en aquesta versió gospel maravellosa.

Petons


dijous, 11 de març del 2010

El final de l'hivern


Tinc la sensació que durant les dues ultimes semanes he estat hivernant, he fet com molts animals que sobreviuen a l'hivern entrant en una espècie de son profund, fent que la seva activitat corporal sigui més lenta i la seva temperatura descendeixi per a estalviar energia.
Però la nevada de l'altre dia va ser reveladora, després d'això m'he començat a despertar.
Torno a la vida a poc a poc.
Ara però, la veig diferent, sempre es veu tot diferent després d'un trasvals.
Així que la meva tornada al mon dels vius la vull fer dedicant-vos un poema de Mario Benedetti als herois quotidians: als que lluiteu per un somni, als que no us deixeu ensorrar, als que ajudeu sense demanar res a canvi, ... en definitiva als que intenteu sobreviure de la millor manera.

P.D. Dedicat sobretot a la K pq el dia que va nèixer també nevava.

Petons quasi primaverals


No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

dimarts, 2 de març del 2010

S'ha perdut un àngel


A on van els àngels quan es perden?

Al cor de les persones que els estimen.

Al meu ja hi ha un trosset pels teus ulls blaus i pel teu maravellós somriure.

dimecres, 24 de febrer del 2010

Friday I'm in love

Fa molt temps vaig llegir un llibre titulat "Los hombres son de Marte y las mujeres de Venus", no em va semblar un llibre massa bo en el seu moment, però he de reconeixer que hi havia descripcions molt bones. Una de les que més em va agradar va ser la definició dels homes com a gomes elàstiques i les dones com onades del mar. Amb el temps m'he sentit plenament identificada amb aquesta definició. A vegades em sento contenta, amb bon humor i ganes de fer mil coses, i de sobte la llum es fa més tenue i només em ve de gust estar trista i mantenir aquest estat de melancolia mentre algú (sempre el mateix pobre Vicens) m'abraça sense dir res, només acompanyant-me. Evidentment com a metge se el que és el cicle hormonal i l'efecte que té, però els que em coneixeu sabeu que sempre m'agrada enfocar les coses desde un punt de vista menys terrenal, i en aquest cas prefereixo dir que és la lluna la que ens influeix.

Però avui no és un dia d'aquests. Avui éstic en "la cresta de la ola", em sento feliç, contenta. És clar que el fet d'estar de vacances a Porto, de retrobar-me amb gent que aprecio, i disfrutar d'aquesta preciosa ciutat, té molt a veure.

En fi, us deixo aquest magnific classic d'un dels meus grups preferits (mai agrairé prou al meu amic David que em fes descubrir les cares B)

Petons surferos.


I don't care if Mondays black

Tuesday Wednesday heart attack

Thursday never looking back

It's Friday I'm in love




dimecres, 17 de febrer del 2010

Oxidum o com ser hippie i no morir en l'intent



Abans de marxar de vacances us volia deixar una nova entrada més dedicada als artistes propers. Avui toca les meves noies de Oxidum.
Darrera d'aquest nom s'amaguen la Mireia i l'Ariadna, dues ànimes tan diferents com iguals, que es van trobar al pati d'una escola i van decidir unir les seves increibles capacitats per crear coses boniques i el resultat ha estat un munt de magnifics collarets, braçalets, arrecades,... A part d'això, cal afegir que també treballen el ferro forjat fent capçals de llit, cartells, llums. Peçes maravelloses de veritat.
Jo en soc fan total, no només de les seves creacions, sino també d'elles com a persones. Alegres, vitals, pures, i hippies...molt hippies, fantasticament hippies, bona gent de veritat.
Amb elles he descobert un tipus de vida tranquila, sense horaris laborals estressants, una vida en la que cosir o fer mitja no és una manualitat exclusiva de les iaies, i en la que es viu al dia i no programant cada minut.
En fi, que us deixo unes fotos del seu treball pq us deleiteu.
I si voleu contactar només cal que envieu un mail a ariadna.dbs@gmail.com

diumenge, 14 de febrer del 2010

Dia dels enamorats o el que és més important: aniversari del Carles


Mai m'ha agradat això de celebrar les coses perque a algú se li ha acudit fer un "dia de..." o sigui que evidentment no celebro el dia dels enamorats. Però aquest dia ha passat a ser una data especial al meu calendari desde fa 12 anys.
Vaig conèixer el Carles un dia que tornava d'entreno futbolero: ros, rossissim, amb ulls riallers, xerraire, i extremadament caballer per la seva edat (estava en plena preadolescencia).
De seguida em vaig adonar que compartiem algo més que el seu germà, de fet amb el temps he vist clarament que els nostres caracters son molt semblants, pot ser per això ens entenem tan bé.
Desde aleshores hem passat moltes coses junts, i el petit litus s'ha anat fent gran cada dia dels enamorats.
I avui ho torna a fer... un anyet més. Ja no és tan nen i evidentment tampoc tan innocent, però el temps no ens ha robat al petit gentleman dolç i sensible de fa 12 anys.

Feliçitats Carles! Que tinguis un dia molt feliç

divendres, 12 de febrer del 2010

Carnestoltes





Ara arriba el carnestoltes
anem tots a passejar
ens posem una disfreça
per saltar, cantar i ballar

Avui és el dia de convertir-nos en el que volguem, deixar la vergonya a l'armari i posar-nos una perruca. Jo ho tinc aparcat fins la propera semana...m'ha tocat anar de Lara Croft...uf amb les meves cuixotes us imagineu...
Però el Vivi avui ha fet la rua amb la guarderia, divertidissim.
L'any passat va ser una abella, i aquest ... s'ha pocoyoizat seguint la moda.
A que no heu vist un pocoyo tan guapo.
Va animeu-vos, deixeu comentaris i fotos de les vostres disfresses.

dimarts, 9 de febrer del 2010

Talents ocults que es volen donar a conèixer (2a Part)




Hi ha amics amb els que convius diariament, n'hi ha d'altres amb els que et retrobes amb el anys, i n'hi ha que malgrat haver passat molts anys a prop, un dia de sobte teniu més coses en comú i l'amistat es torna més forta. Aquest últim cas és el que m'ha passat amb la Silvia. Ens coneixem desde els 5 anys, hem compartit escola, institut, amics, nits, i dies, però és curios que de sobte la vaig redescobrir fa uns anys, i m'encanta.
La Silvia va estudiar hosteleria i ha passat molts anys treballant pel món de la gastronomia, però desde fa poc i per causes personals (els fills sempre fan que veiem la vida d'una altre manera), ha decidit tirar endavant juntament amb la seva germana, un altre projecte, es tracta de galetes personalitzades. Vaig tenir la sort de que fossin el regal d'aniversari del Vicens petit, i van resultar un èxit total entre els nens de la festa (i no tan nens). Ara, uns mesos més tard, continuen en plena forma, enfornant galetes sense parar.
La Sivlia i la Marta han transmes tota la seva sensibilitat i talent en aquestes petites porcions de farina i mantega, i el resultat és absolutament deliciós.No deixeu passar la oportunitat de tastar-les.
Si voleu saber-ne més teniu el seu bloc "deliciosa martha" a l'apartat "val la pena visitar", o clickeu sobre el seu nom per enllaçar-vos directament.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Le hérisson o a una altre petita joia del cinema francès


"Me pregunto que es lo bueno del chocolate, la substancia en si misma o la tecnica de la muela que lo mastica"


Hi ha varies coses a la meva vida que m'encanten sense cap tipus de remei i perdent totalment l'objectivitat, com l'accent argentí o el cinema francès. No hi puc fer mes, però sempre que veig una pel.licula francesa em quedo maravellada. Pot ser per la llengua, una altre de les meves debilitats, per la dolçura extravagant dels dialegs, no ho se però el resultat és sempre el mateix.
L'últim descubriment ha estat aquesta pel.licula de Mona Achache basada en un llibre encara més genial (segons diuen) titulat "La elegancia del Erizo" de Muriel Barbery.M'ha seduit la història senzilla de tres ànimes solitaries que es troben en un bloc de pisos de luxe, els dibuixos de la protagonista, els ulls del veí japonès, però sobretot la interpretació de la portera.En fi, crec que és una pel.licula per disfrutar a soles o amb companyia però mai dels mais amb crispetes...jajaja una altre de les meves manies..
Petons cinèfils

dimarts, 2 de febrer del 2010

El nostre petit canvi


Tal com havia dit, el dia 1 de Febrer ens uniem al projecte "un pequeno cambio", on haviem d'introduir un canvi en la nostra vida cotidiana per tal de fer la vida a la terra més sostenible.
No vaig poder fer-ho ahir per tema feina, però avui sí, així
que aquí van les fotos.
El nostre cubell per l'escombreria organica, i el embolcall de tela per portar-me l'esmorzar o el berenar del peke.
Si és que ja ho deia el capità enciam: "Els petits canvis són poderosos" (us enrecordeu dels gestos que feia mentre o deia...divertidissim)
Petons

dilluns, 1 de febrer del 2010

Talents ocults que es volen donar a conèixer (1a Part)

Que l'Anna té talent, no és res de nou, i menys ocult. Tots els que hem crescut al seu voltant ho hem pogut anar veient al llarg dels anys.
Doncs resulta que ja fa temps que es dedica a la creació d'aquests ninos i lampades tan genials. Fins i tot fa ninos personalitzats, és a dir que si voleu encarregar-li un ninot que s'assembli a algú només li heu de dir... no us sembla una idea divertidissima per un regal d'aniversari?
I les lampades, amb aquests papers tan colorits que al afegir-hi la llum agafen uns tons fanstastics que s'extenen per tota l'habitació...experiència propia.
I a més té un bloc on podeu pasejar-vos i corroborar tot el que dic, només heu de clicar a sobre el seu nom o a sobre de LaSoLa a l'apartat de blocs que "val la pena visitar".
Us deixo algunes imatges pq segur que valen més que mil paraules.
Enjoy

divendres, 29 de gener del 2010

30 de Gener - Dia de la Pau


"Si la metralleta
disparés bombons,
que dolça seria
la vida al món!"

Dia de reflexió.
Llastima que la Pau hagi de tenir un dia oi?

Por fin es Viernes


Avui uns bons amics s'han tornat a reunir musicalment desde feia temps per tornar a cantar aquelles cançons precioses que van escriure fa temps, i jo no he assistit pq estava sopant amb unes velles i belles amigues amb les que també hem parlat de música, spotify (com no),etc.
I ara al arribar a casa m'han vingut unes ganes bojes d'escoltar aquesta genial versió que va fer Ben Harper del Sexual Healing de Marvin Gaye mentre mirava la lluna. I he pensat...ja és divendres, pq no pot ser cada dia un divendres?...I per què no?
Així que clickeu sobre el titol de la canço, deleiteu-vos amb aquesta musica deliciosa i acabem la semana com la vam començar....Feliç Sant Divendres!
Gracies a tot@s per superar la primera semana de bloc.

dijous, 28 de gener del 2010

Quan familia és algo més que sang


Avui necessito escriure quatre linies sobre algo que tothom sap, però que jo visc en primera persona, que tenim familia a la que no ens lliga la sang.
Després d'arribar a Portugal, terra maravellosa que ens va acollir durant 7 anys, la sensació de buit m'omplia el cor. Ciutat nova, gent desconeguda, clima diferent. Tot ens era agresiu, però la il.lusió per un progecte i aquell petit coret d'aventurer que tenim ens va fer continuar i quedar-nos malgrat un primer any molt complicat. La sort, el destí o el que volgueu va fer que un dia berenant al meu hospital coincidis amb una psicologa, molt alternativa i moderna pel que és el mon medic portugués, i desde aquest dia ja no ens hem separat. I no només això sino que a través d'ella vam coneixer gent maravellosa, destacant especialment el seu company de trifulgues domestiques i el seu "germà moçambicà". En definitiva, vam arribar a formar una familia en el sentit més ampli de la paraula. Dinar el diumenge, aniversaris, sortides, vacances,...
Gràcies per omplir el buit amb la vostra amistat i el vostre amor.
Us trobem a faltar ja ho sabeu.
Ens veiem al casament, felicitats amics!

Hoje preciso escrever quatro coisas sobre algo que toda a gente sabe, mas que eu vivo em primeira pessoa, que a familia nao é so sangue.
Depois de chegar a Portugal, terra maravilhosa que nos acolheu durante 7 anos, a sensaçao de vazio enchia-me o coraçao. Cidade nova, gente desconhecida, clima diferente. Todo era agressivo para nos, mas a ilusao por um projeto e aquel pequeno coraçao de aventura que temos fez que ficasemos embora ter um primer ano catastrofico. A sorte, o destino, o como queram chamar fez que um dia a lanchar no hospital encontra-se uma psicologa, alternativa e moderna de mais para a classe medica portuguesa, e desde esse dia nunca mais nos separamos. E nao so isso, se nao que por ela conhecimos gente maravilhosa, especialmente o seu companheiro de cenas domesticas e o seu "irmao moçambicano". De facto chamos a formar uma familia em todos os sentidos da palabra. Comida no Domingo, aniversarios, saidas, ferias,...
Obrigado por encher o vazio com a vossa amizade e amor.
Mil saudades, ja saben.
Vemo-nos no casamento, felicidades amigos!

dimecres, 27 de gener del 2010

La Mecanica del Corazón o una fàbula d'amor per nens grans



Uno: NO TOQUES LAS AGUJAS.
Dos: DOMINA TU CÓLERA.
Tres: NO TE ENAMORES NUNCA.
LA MECÁNICA DEL CORAZÓN DEPENDE DE ELLO
Aquest any els reis m'han regalat un llibre fantàstic que no podia deixar de comentar aquí. A més sense proposar-s'ho també m'han fet coneixer un grup de música.
Malgrat a l'autor no li agradi massa la comparació, té una certa similitud amb Tim Burton, motiu pel qual em vaig enamorar del llibre a la primera pàgina.
L'autor és un noi anomenat Mathias Malzieu (Montpellier, 1974), és autor de "38 mini westerns" i "Maintenent qu´il fair tout le temps nuit sur toi" que a part d'escriptor, és el cantant d'el grup Dionysos que té bastant èxit a França.
Doncs bé, el llibre comença amb un part ilegal a Edimburg el dia més fred de l'any, i amb el neixament d'un bebe amb un cor congelat, a qui li afegeixen un rellotge de cucu pq el seu cor no és pari. A partir d'aquí, les emocions, l'amor, els sentiments en general provoquen reaccions diverses en el cor mecanic d'aquest noi. I no explico res més pq us trenco l'encant d'anar descobrint fulla a fulla una història dolça sobre la vida d'un èsser diferent.
Així que avui dimecres un petit plaer visual i auditiu (l'ultim disc dels Dionysos té el mateix nom).
Us deixo un enllaç per escoltar la VSO del llibre.
Disfruteu.

http://www.youtube.com/watch?v=KI61nbTbR_g

dilluns, 25 de gener del 2010

Coffe Time o és el moment de fer un petit descans



Bon dia,
els que ja portem una estoneta treballant, i com és el meu cas davant l'ordinador manegant dades, necessitem fer un descans. Jo ara mateix em pendria un te latte, ensucradet ensucradet, amb una magdalena de gerds mentre miro per la finestra com plou....mmmm deliciós i gens recomanable pels que feu dieta eternament.
Però la realitat és que descanso els ulls i les mans i vaig a la sala d'infermeres i em prenc un cafè amb llet descafeinat, sempre pq sino em taquicarditzo, sense massa encant.
En fi, les coses mai poden acabar sent bones sino fem l'esforç pq ho siguin desdel principi oi?
Feliç Sant Dilluns!

divendres, 22 de gener del 2010

Els petits canvis són poderosos


Aquí va la primera entrada amb substancia.
Fa temps que segueixo el bloc d'una familia gallega que ha decidit viure d'una manera alternativa i diferent. Em refereixo a part natural (tot i que jo com ja sabeu estic a favor del part natural però controlat o supervisionat per metges), educació a casa, reciclatge, manualitats,...
Bé doncs aquesta mare de familia ha decidit posar en marxa un progecte anomenat "un pequeno cambio" en el que ens proposa fer un canvi en les nostres vides per tal de fer que el món sigui una miqueta millor i no ens el carreguem tan aviat.
Proposa començar el 1 de Febrer, en que cada un de nosaltres haurà d'incorporar un petit canvi en aquest sentit dins la seva vida cotidiana, i així mes a mes fins el 22 d'Abril, dia de la terra.
Que us sembla?
Jo ja m'he afegit, pq això del reciclatge organic fins ara ho tenia una mica aparcadet o sigui que ja he aconseguit un petit recipient i l'hem col.locat estrategicament per no poder dir que no està a mà. Sí ja sé que és un canvi molt petit però no em veig capaç de massa més de moment.
Va vinga anims.
Us deixo l'enllaç pq us el mireu.
http://tartarouchos.blogspot.com/2010/01/proxecto-un-pequeno-cambio-proyecto-un.html

Fabulosa Tormenta

Avui comença aquesta nova aventura blocaire, que fa temps que em rondava pel cap i no la deixava sortir.
Només és una manera de compartir idees, reflexions, belleza, moments,... en definitiva coses que em fan sentir.
Així que a partir d'avui aniré penjant coses que em semblen dignes de compartir i donar a coneixer a tothom.
Estic encantada que passeu per aquí.
A vegades "nada mejor que una fabulosa tormenta" com va dir algun cop el mestre Iñaki Gabilondo.
Petons rodons

Eva