Jo soc una germana gran tardana, de fet tan tardana que vaig fer més el paper de mare que el de germana. Per voluntat pròpia, no per imposició.
El fet és que ara que el meu germà petit i únic està a punt de fer 17 anys, i estem esperant el nostre segon fill, he reflexionat molt sobre aquest tema.
Sempre hem tingut clar que no voliem només un fill, però hem passat per varies experiències que han fet que pensem en el per què d'un altre manera. Sempre pensem en la companyia que es fan mentre són petits, com jugaran, compartiran, etc. Però i després? Es evident que ser germans no vol dir ser semblants, compatibles o amics. Però s'han compartit tans moments, tantes vacances, tans matins, tanta familia, que hi ha records que es converteixen en llaços que ens uneixen d'una manera forta i especial, d'una manera amb la que no intervé ningú més. I això fa que en algun moment no es puguin compartir tots aquests records d'infància amb ningú més i t'adonis de la sort de tenir algú amb qui parlar del dia que al papa li vam regalar la moto, o quan la mama va encongir el jersei, de l'apartament de l'Escala o de l'arròs de la iaia Tina.
Infinita sort oi? Jo almenys ho crec així i cada 1 de Juliol agraeixo als meus pares que encara que tard en el temps, em regalessin un Marc.
Els germans no només són uns companys de jocs, sino uns llaços de records en el futur.
Cuidem-los.
Petons plens de records i moltes feliçitats tete!!
