dissabte, 22 de novembre de 2014

Fer-ne 40

Avui faig 40 anys!!! 
Tinc uns pares que em van tenir de molt jovenets i això fa que recordi perfectament quan van fer 40. Al meu pare li vaig regalar un llibre que es deia com el titol de l'entrada. Era molt divertit, amb diverses explicacions sobre la metamorfosi que comporta aquesta edat. Tot allò de la prova del llapis que ja s'aguanta sol sota el pit, la ja estimada i crònica cel.lulitis, o quan la perruquera et diu " aquest cop farem que les metxes et tapin aquestes quatre canes que tens".
Doncs bé, malgrat que hi ha evidentment uns canvis físics, jo vaig mes enllà i reivindico els grans canvis mentals.
Ets més segur, continues sense tenir clar el que vols, però no dubtes sobre el que no vols. 
Probablement ja has tingut fills i et trobes en una etapa en que ja has deixat enrerre els xumets, bolquers i les males nits.
Professionalment pots no haver assolit el que volies, però t'hi has deixat la pell pel camí. Ara tot es secundari, si tens sort i fas el que t'agrada ho vius amb passió però no amb bogeria, si no, ho fas el millor que saps mentre aprofites la resta d'hores per gaudir del realment important.
Descobrim hobbies nous, llegim mes que mai, i escoltem música que ens recomanen els nostres germans petits i operes que flipen als nostres pares.
Però per sobre de tot aprens a valorar el que tens, a agrair cada dia que el teu fill et regali un somriure, que la teva parella t'estimi, i que tinguis familia i amics que siguin com son.
Evidentment sempre tindrem algun somni que mai cumplirem o algun viatge que mai farem, però als 40 lo important és intuir tot això i saber que no passa res.
En definitiva, crec que aquest canvi de desena implica continuar endavant sense presses com abans.
Així que sí, ja em podeu dir quarentanyera (que no quarentona que sona molt malament).
Petons madurets ;)

diumenge, 3 de novembre de 2013

El per què de tot plegat

Rellegint el blog m he adonat de com ha passat el temps, de com he canviat. Em recordo més espontanea, més curiosa, més interessant. Tinc la sensació que la rutina i les coses inútils han guanyat terreny en la meva vida.
Fa poc temps que per diferents motius, vaig prendre la que probablement sigui una de les millors i mes incompreses decisions que he pres. Vaig decidir canviar diners per temps.
Evidentment no és res nou, però per mi ha estat un decisió complicada, que no hagués tirat endavant sense el suport incondicional del Vicens i la familia.
Hi ha gent que no ho enten i gent que sí. Per mi ha estat revelador.
A vegades desapareixem en mig de feina, fills, casa, i mil activitats més.
Ara ha reaparegut la calma, el meu somriure, les meves reflexions. He tornat a veure'm.
Així que optem pel camí que optem, no ens perdem mai de vista. Tanquem els ulls i recordem el per què de tot plegat.


dilluns, 19 de desembre de 2011

Els homes de la meva vida


L'altre dia mentre em despertava mig aixafada entre els meus fills i el Vicens, em vaig adonar que el sexe masculí ha guanyat terrenys al femení en la meva vida. I malgrat és cert que tinc dues referencies dones maravelloses, la meva mare a la que admiro i la meva iaia Tina a la que adorava, els homes m'han envoltat per tot arreu.
El primer en aparèixer va estar el meu pare. Els que el coneixeu enteneu com és de fàcil estimar-lo. És, tal com diu el meu cosí, un magnific Gonzàlez, un senyor, com tots els germans que han portat aquest nom.
El segons, i amb una mica de retard, va ser el Marc, el meu germà. Esbojarrat, divertit, sincer, carinyòs. Un petardo necessari en la meva vida.
El seguent va ser el Vicens, que va arribar sense fer massa soroll i de sobte ja no me'l vaig poder treure del cap ni del cor. Mil coses en una persona, mil persones en un sol cos. El meu camaleò.
El Vicentó va ser el quart home que va aparèixer, tant desitjat. Cada dia tinc el plaer de veure'l creixer, energic, somiatriutes, perfeccionista, trapella, sensible,...magnific.
I l'últim titoles que ha acabat d'omplir la meva vida ha estat l'Adrianet, amb els seus ulls verds de mar mediterrani, d'oliva, que li canvien segons el sol i segons la lluna. Una rialla vivent, un tossut incansable, un adorador de germà, un solet que m'il.lumina, ....la cinquena maravella.
I que voleu que us digui....estic encantada de tenir tant "macho" al meu voltant, i que duri!!

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Sempre ens quedarà...Porto


La setmana passada vam vendre el nostre pis a Porto, i malgrat que la sensació de veure que erem lliures d'una hipoteca de 30 anys va ser moooooolt bona, no vam poder deixar de pensar en el que podia haver estat.
Vam recordar els nostres plans de futur inmediat quan no teniem en ment tornar a Catalunya. Coses que amb la distancia del temps i els kilometres, s'havien quedat arreconades en la memoria, i que al fer aquest viatge han tornat a sortir.
Ens vam imaginar al Vicens amb la bata verda d'una de les escoles del barri, recollint a l'Adrià a la "Academia das chupetas", i a nosaltres mateixos amb una projecció laboral ben diferent a l'actual.
Evidentment aquest moments d'anyorança i records amaguen dies de pluja, soletat, angoixes que sense saber perquè s'obliden amb més facilitat de la necessaria.
El cert és que vam tornar amb la tristesa d'haver tancat una ètapa més a la nostra vida i amb la sensació que en el nostre horitzó no torna a estar Porto, si més no per viure-hi.
Per nosaltres queda tot el que vam viure allà durant quasi 8 anys, coses bones, dolentes... i magnifiques! Ara ens toca gaudir-la d'una altre manera, però sempre tindrà un racó especial al nostre cap i al nostre cor.