Els homes de la meva vida

L'altre dia mentre em despertava mig aixafada entre els meus fills i el Vicens, em vaig adonar que el sexe masculí ha guanyat terrenys al femení en la meva vida. I malgrat és cert que tinc dues referencies dones maravelloses, la meva mare a la que admiro i la meva iaia Tina a la que adorava, els homes m'han envoltat per tot arreu.
El primer en aparèixer va estar el meu pare. Els que el coneixeu enteneu com és de fàcil estimar-lo. És, tal com diu el meu cosí, un magnific Gonzàlez, un senyor, com tots els germans que han portat aquest nom.
El segons, i amb una mica de retard, va ser el Marc, el meu germà. Esbojarrat, divertit, sincer, carinyòs. Un petardo necessari en la meva vida.
El seguent va ser el Vicens, que va arribar sense fer massa soroll i de sobte ja no me'l vaig poder treure del cap ni del cor. Mil coses en una persona, mil persones en un sol cos. El meu camaleò.
El Vicentó va ser el quart home que va aparèixer, tant desitjat. Cada dia tinc el plaer de veure'l creixer, energic, somiatriutes, perfeccionista, trapella, sensible,...magnific.
I l'últim titoles que ha acabat d'omplir la meva vida ha estat l'Adrianet, amb els seus ulls verds de mar mediterrani, d'oliva, que li canvien segons el sol i segons la lluna. Una rialla vivent, un tossut incansable, un adorador de germà, un solet que m'il.lumina, ....la cinquena maravella.
I que voleu que us digui....estic encantada de tenir tant "macho" al meu voltant, i que duri!!

Sempre ens quedarà...Porto

La setmana passada vam vendre el nostre pis a Porto, i malgrat que la sensació de veure que erem lliures d'una hipoteca de 30 anys va ser moooooolt bona, no vam poder deixar de pensar en el que podia haver estat.
Vam recordar els nostres plans de futur inmediat quan no teniem en ment tornar a Catalunya. Coses que amb la distancia del temps i els kilometres, s'havien quedat arreconades en la memoria, i que al fer aquest viatge han tornat a sortir.
Ens vam imaginar al Vicens amb la bata verda d'una de les escoles del barri, recollint a l'Adrià a la "Academia das chupetas", i a nosaltres mateixos amb una projecció laboral ben diferent a l'actual.
Evidentment aquest moments d'anyorança i records amaguen dies de pluja, soletat, angoixes que sense saber perquè s'obliden amb més facilitat de la necessaria.
El cert és que vam tornar amb la tristesa d'haver tancat una ètapa més a la nostra vida i amb la sensació que en el nostre horitzó no torna a estar Porto, si més no per viure-hi.
Per nosaltres queda tot el que vam viure allà durant quasi 8 anys, coses bones, dolentes... i magnifiques! Ara ens toca gaudir-la d'una altre manera, però sempre tindrà un racó especial al nostre cap i al nostre cor.

... i un any sense l'angel

I ara també fa un any que vam perdre un angel, i en aquest temps han passat moltes coses, pero el record continua present i necessari, ara ja menys dolorós pero igual de intens.
Un petó i gràcies estiguis on estiguis.

El 1er any de casats

Ara fa un any vaig tenir l'honor i el privilegi de ser la padrina de casament dels meus amics de l'anima, el Pedro i la Marta. El casament va ser maravellós i sobretot original pq anavem tots disfressats. Aquest cap de semana celebren el primer aniversari, i amb molta pena no hi podrem ser pq la logistica infantil no ho fa possible, pero volia fer una entrada per recordar aquell dia i per desitjar que continuin sent tan feliços fins l'eternitat, i que ens permetin compartir-ho amb ells com fins ara.
Us deixo amb unes imatges d'aquell dia, resaltant dos moments especials, el primer quan el Simão va dir a sa mare que s'havia equivocat al cantar la cançó i el segon les llagrimes d'emoció del Pedro.

Um ano atras tive o honor e privilegio de ser a madrinha do casamento dos meus amigos da alma, o Pedro e a Marta. O casamento foi maravilhoso e especialmente original pq andavamos todos mascarados. Este fim de semana celebram o primer ano de casados, e com muita pena nao vamos poder assistir pq a nova logistica familiar nao o faz possivel, mas queria fazer uma entrada para recordar o dia e para lhes desejar que continuem assim de felizes até o fim, e que nos permitam partilha-la com eles como até agora.
Deixo-vos com umas imagens desse dia, a resaltar dois momentos especiais, o primeiro quando o Simaozito disse a mama que se tinha enganado na musica, e o segundo as lagrimas d'emoçao do Pedro.
Adoro-vos

Reflexions d'una mare ja no tan novata

La nostra familia ha crescut, desde Desembre som un més. El petit Adrià va neixer d'una manera dolça i familiar, rapid i efectiu.
En el precís moment que el vaig tenir a sobre per primera vegada, em vaig tornar a enamorar. Com és possible? Em mirava amb aquells ullets blaus i em va tornar a passar, atrapada per sempre. Em pensava que l'experiència amb el segon seria diferent, potser no tan intensa, però m'equivocava de ple.
A poc a poc ens hem anat coneixent i acostumant els uns als altres. A vegades és un caos, pero cada cop més les coses surten rodades i la felicitat es multiplica.
Han estat dos mesos en els que he pogut comprobar que és cert que l'experiència és un grau, però també que mai pares d'apendre coses noves pq cada nen és un món i s'ha de descobrir cada dia. Definitivament i tal com em va dir una bona amiga amb qui sembla que ens agrada compartir maternitats, amb el segon ho fas tot igual de malament però amb molta més calma.
En fi, crec que el petit es mereixia una entrada al blog, i jo una petita reflexió.

Petons amb gust de mantega