Els homes de la meva vida

L'altre dia mentre em despertava mig aixafada entre els meus fills i el Vicens, em vaig adonar que el sexe masculí ha guanyat terrenys al femení en la meva vida. I malgrat és cert que tinc dues referencies dones maravelloses, la meva mare a la que admiro i la meva iaia Tina a la que adorava, els homes m'han envoltat per tot arreu.
El primer en aparèixer va estar el meu pare. Els que el coneixeu enteneu com és de fàcil estimar-lo. És, tal com diu el meu cosí, un magnific Gonzàlez, un senyor, com tots els germans que han portat aquest nom.
El segons, i amb una mica de retard, va ser el Marc, el meu germà. Esbojarrat, divertit, sincer, carinyòs. Un petardo necessari en la meva vida.
El seguent va ser el Vicens, que va arribar sense fer massa soroll i de sobte ja no me'l vaig poder treure del cap ni del cor. Mil coses en una persona, mil persones en un sol cos. El meu camaleò.
El Vicentó va ser el quart home que va aparèixer, tant desitjat. Cada dia tinc el plaer de veure'l creixer, energic, somiatriutes, perfeccionista, trapella, sensible,...magnific.
I l'últim titoles que ha acabat d'omplir la meva vida ha estat l'Adrianet, amb els seus ulls verds de mar mediterrani, d'oliva, que li canvien segons el sol i segons la lluna. Una rialla vivent, un tossut incansable, un adorador de germà, un solet que m'il.lumina, ....la cinquena maravella.
I que voleu que us digui....estic encantada de tenir tant "macho" al meu voltant, i que duri!!

Reflexions d'una mare ja no tan novata

La nostra familia ha crescut, desde Desembre som un més. El petit Adrià va neixer d'una manera dolça i familiar, rapid i efectiu.
En el precís moment que el vaig tenir a sobre per primera vegada, em vaig tornar a enamorar. Com és possible? Em mirava amb aquells ullets blaus i em va tornar a passar, atrapada per sempre. Em pensava que l'experiència amb el segon seria diferent, potser no tan intensa, però m'equivocava de ple.
A poc a poc ens hem anat coneixent i acostumant els uns als altres. A vegades és un caos, pero cada cop més les coses surten rodades i la felicitat es multiplica.
Han estat dos mesos en els que he pogut comprobar que és cert que l'experiència és un grau, però també que mai pares d'apendre coses noves pq cada nen és un món i s'ha de descobrir cada dia. Definitivament i tal com em va dir una bona amiga amb qui sembla que ens agrada compartir maternitats, amb el segon ho fas tot igual de malament però amb molta més calma.
En fi, crec que el petit es mereixia una entrada al blog, i jo una petita reflexió.

Petons amb gust de mantega

M'agrada la tardor

Una altre de les meves manies és fer llistes, les faig per quasibé tot: les clàssiques per anar a comprar o llista de convidats a una festa; fins a més sofisticades com els pros i contres de prendre una decisió important o la llista del perquè m'agrada algo. En aquest cas li ha tocat a la tardor.
Sempre havia estat la meva estació preferida, però després de viure quasi 8 anys en un clima on tardor és sinònim de pluja i pluja, vaig canviar aquesta època de l'any per l'estiu.
Ara ja fa quasi dos anys que tornem a viure en el clima mediterrani i em reafirmo en que m'agrada la tardor, per aquests motius:

1. Els colors. Sí ja ser que la primavera també en té molts, però son facils: flors, flors i fruites. A la tardor tenim fulles grogues, marrons i vermelles. Fruites com les castanyes, la magrana, els caquis, els codonys, i els maravellosos citrics. Tenim l'espectacular daurat del cel quan cau el sol a la tarda i els dies plens de nuvols grisos.

2. Temperatura. Ni massa fred ni massa calor. Aquell fred que et fa posar la jaqueta però no els guants, la gorra, la doble capa de jerseis, .... Aquella calor que et permet gaudir d'un vermutet el diumenge mentre el sol t'escalfa la cara.

3. El recolliment i la reflexió. Les tardes curtes obliguen a fer mes casa que mai, fer-la acollidora. La manteta del sofà resurgeix del fons de l'armari. Les pelis amb crispetes. Les xerrades amb la familia. Els berenars.

4. La cuina de tardor. Els bolets...ummmmm, en totes les seves varietats i sabors. L'estofat amb castanyes, la crema de carbassa, figues amb formatge,... No em sobren uns quilos perquè vegui molta aigua no.

5. La castanyada. Aqui no diré res pq ja ho vaig dir al post anterior però m'encanta.

6. Dates importants. Durant la tardor a casa celebrem aniversaris propis, familiars i de bons amics, trobades amoroses i neixements.

7. Libres, escorpins i sagitaris. D'això també en gastem bastant a casa. L'equilibri a vegades dificil dels Libra, la tempesta de passió dels escorpins i la sensibilitat reflexiva dels sagitaris. Bons signes de bona gent.

8. La verema. Un dels plaers de la vida és passejar-se entre vinyes per collir el raim que després trepitjarem amb els peus descalços per fer vi. Jo vaig tenir la sort de tenir un familiar amb un petit terreny amb vinyes on cada any anavem a fer la verema. Els grans recollien raim mentre els petits corriem d'un costat a l'altre, després acabavem fent una bona costellada. Tinc uns records inmillorables. Gràcies tiets i avi Salvador.

Que us sembla? Ja sé que no és una estació facil d'estimar, però potser després de llegir això penseu en la tardor d'una altre manera.

Petons tardonils

Halloween?

Aquesta entrada del blog només preten ser una forma de protesta en defensa de la nostra castanyada. Estic absolutament disgustada per com el punyetero consumisme ens porta a celebrar aquesta festa amb disfreçes i carbasses iluminades, substituint els panellets, les castanyeres i les magranes.
No vull despreciar el halloween, em sembla una manera divertida de celebrar la diada dels morts, però prefereixo la nostra festa on es reuneix a la familia i amics al voltant de la taula per menjar panellets, castanyes, moniatos, i un bon moscatell.
O sigui que com que els anys em donen la llibertat de ser una mica radical, us diré que:

1. Quedeu amb amics o familia per fer els panellets i preparar les coses, els nens s'ho passen pipa i els grans riem molt, de veritat, proveu-ho.

2. Amb tot el bon rollo del món, que a cap criatura li passi pel cap tocar el timbre i dir susto o trato (em sembla que es diu això), perque no tinc carmels per donar i potser el susto el faré jo.

3. El dia 1 celebrarem la castanyada a casa nostra per la tarda, amb tot el que es costum, o sigui que esteu convidats.

4. Clickeu a sobre la paraula castanyera i recordeu vells temps, jajaja

Petons encastanyats

Llaços fets de records

Jo soc una germana gran tardana, de fet tan tardana que vaig fer més el paper de mare que el de germana. Per voluntat pròpia, no per imposició.
El fet és que ara que el meu germà petit i únic està a punt de fer 17 anys, i estem esperant el nostre segon fill, he reflexionat molt sobre aquest tema.
Sempre hem tingut clar que no voliem només un fill, però hem passat per varies experiències que han fet que pensem en el per què d'un altre manera. Sempre pensem en la companyia que es fan mentre són petits, com jugaran, compartiran, etc. Però i després? Es evident que ser germans no vol dir ser semblants, compatibles o amics. Però s'han compartit tans moments, tantes vacances, tans matins, tanta familia, que hi ha records que es converteixen en llaços que ens uneixen d'una manera forta i especial, d'una manera amb la que no intervé ningú més. I això fa que en algun moment no es puguin compartir tots aquests records d'infància amb ningú més i t'adonis de la sort de tenir algú amb qui parlar del dia que al papa li vam regalar la moto, o quan la mama va encongir el jersei, de l'apartament de l'Escala o de l'arròs de la iaia Tina.
Infinita sort oi? Jo almenys ho crec així i cada 1 de Juliol agraeixo als meus pares que encara que tard en el temps, em regalessin un Marc.
Els germans no només són uns companys de jocs, sino uns llaços de records en el futur.
Cuidem-los.

Petons plens de records i moltes feliçitats tete!!

La persistencia de la memoria

Fa temps vaig llegir en un blog una proposta que em va semblar interessant, un exercici de sintesi: resumir la teva vida en 50 paraules. Avui després d'una tarde molt agradable i aprofitant que tinc una mica de temps he decidit intentar-ho.

Andalusia, Salamanca, Amposta, Badalona, Conxi, Pere, Jungfrau, 4, B7, Anna, Berta, amics, platja, Titus, medicina, Marc, Can Ruti, Vicens, Masnou, Familia politica, Master, bons amics, Senegal, infeccioses, Porto, Marta, Miguel, Pedro, Lucas, Simao, Geni, Matosinhos, atlantic, Amazones, especialitat, panxa, Vivi, retorn, adaptació, llagrimes, alegria, casa nova, vells amics, mongeta, esperança, futur

Uf no es tan fácil com sembla, he resumit molt molt.
Intenteu fer-ho.
Crec, que aquesta entrada es mereix un bon maridatge musical, com aquesta cançó tan reflexiva.
Petons resumits

Una història d'amor

El "flechazo" amb la medicina va començar durant la meva època escolar, amb una mítica sèria com va ser A cor obert. Aquell hospital bostonià amb una arquitectura maravellosa, els metges amb una saviduria sense fí i alguns amb una sensibilitat enorme, les relacions humanes que es succeien en els passadissos,... ni la posterior Urgencias, ni Anatomia de Grey han pogut millorar-la.

Com es obvi una visió falsa i utopica del que jo vaig creure que era la vida hospitalaria.

Els 10 anys que fa que soc metge m'han confirmat lo lluny que estem d'aquesta imatge.

Com totes les històries d'amor vam tenir una primera època de passió, una fase d'estabilitat i apatia, i algun que altre desacord. La veritat és que fa un any viviem una de les pitjors crisis que haviem tingut mai. La meva desilusió havia arribat a límits insospitats per una persona optimista com jo. Havia pensat en deixar-ho un temps, fins i tot en acabar definitivament.

De sobte fa uns dies, en plè merder de urgències, de gent i gent malalta, de feina i més feina, una iaiona em va donar la mà mentre jo intentava escoltar-li els pulmons, aleshores vaig mirar-li el ulls blaus i cansats i vaig pensar que valia la pena.

Aquesta feina es dura i moltes vegades desagraida, però de vegades hi havia moments com aquests que fan que t'oblidis de l'estres, del cansanci, dels desacord, i pensis m'agrada estar aquí i fer això.

De fet no sabria fer res més.

I així, una reflexió va portar a una altre, i el sentiment va tornar a aparèixer, no és la passió del principi, ni la rotina de després, ara és diferent, és un amor estable, de coneixença, de confiança, aquell que només surgeix amb el temps.

Així que reanudada la nostra història ara ens toca treballar-la per fer-la més forta, llimar les diferències, trobar punts intermitjos de consens. Està clar que no puc ser tant demandant però també tinc clar que no vull ser conformista. Hi ha molta cosa per fer, encara no se com, però això serà una altre dia, una altre reflexió.

En fi, feliç Sant Jordi amb retard.

Petons enamorats

Collit

No soc apologista del metode Estivill en absolut, però tampoc coincideixo completament amb el "Besame mucho" i les teories del Carlos. Sempre he seguit una mica allò que el sentit comú i l'instint em deien. És cert que sent mare per primera vegada, tot és molt estressant però totes tenim un instint que ens guia.
Nosaltres a casa practiquem el que jo anomeno, "llit autobús", això vol dir que el peke ens fa visites nocturnes i puja i baixa segons li va bé. Ultimament aquest de tant en tant s ha convertit en un cada nit, amb les consequents incomoditats de dormir els tres més apretats que de costum.
Doncs bé aquest rollo ve perque l'altre dia em vaig trobar unes indicacions per les families que feien collit i mireu que deien...no té pèrdua:

No compartir la cama si alguno de los padres está enfermo o muy cansado.
Lo de malalt ho tinc clar i ho entenc, però per favor quin pare o mare d'un nen de dos anys no cau al llit i entra en son profun en menys de 5 segons??? Sempre estem "muy cansados"!!

Si se practica el colecho, los padres no deberán consumir sedantes, alcohol, drogas ni nada que produzca somnolencia. Mare meva quina burrada, però que ja no hi ha sentit comú.

Donde duerma el bebé deberá de ser una zona firme y limpia.
No trobeu que és bonissim. De fet no hi ha res millor que deixar dormir els nens emboltats de porqueria, així no surten asmatics.

No juntar hermanos mayores con bebés menores de 1 año.
Es tan facil dir-li al germà gran que el bebé que li està robant el protagonisme, també li ha robat el foradet al llit dels papes...

En fí, que cada familia faci el que vulgui, està clar. Però els que escriguin sobre un tema tan seriós com la criança dels fills que no ens tractin de burros, encandilats, o bruts, per favor.

Petons indignats

But I still haven't found what I'm looking for

Potser soc inconformista, pot ser demano massa, pot ser visc en una realitat paral.lela, o pot ser he decidit no parar i continuar buscant.
Busco una feina que m'agradi i que em faci reconciliar amb la medicina, busco un lloc per viure que proporcioni bellesa i pau a la meva vida, busco viure una vida més tranquila, busco ser més bona amb la mare terra, busco cuidar el meu cos i la meva ment a parts iguals,... busco, busco i busco.
Algunes coses les he trobat, altres les trovaré,... o no, però continuaré buscant.
Hi ha gent que comparteix amb mi aquesta manera de ser cul inquiet que tinc, hi ha gent que no ho enten massa però que aguanta els meus canvis estoicament, i hi ha gent que no només no ho enten sino que està en clar desacord.
Però soc així, no hi ha més, no vull canviar aquesta part de la meva personalitat.
Què hi ha de dolent en els canvis? No diuen que adaptar-se a ells ens fa crèixer?
I sobretot....estic equivocada i la resta del món té raò?

I per posar música a les meves cavories, avui he escollit un altre clàssic que parla d'això, de buscar i buscar, i a més en aquesta versió gospel maravellosa.

Petons

Quan familia és algo més que sang

Avui necessito escriure quatre linies sobre algo que tothom sap, però que jo visc en primera persona, que tenim familia a la que no ens lliga la sang.

Després d'arribar a Portugal, terra maravellosa que ens va acollir durant 7 anys, la sensació de buit m'omplia el cor. Ciutat nova, gent desconeguda, clima diferent. Tot ens era agresiu, però la il.lusió per un progecte i aquell petit coret d'aventurer que tenim ens va fer continuar i quedar-nos malgrat un primer any molt complicat. La sort, el destí o el que volgueu va fer que un dia berenant al meu hospital coincidis amb una psicologa, molt alternativa i moderna pel que és el mon medic portugués, i desde aquest dia ja no ens hem separat. I no només això sino que a través d'ella vam coneixer gent maravellosa, destacant especialment el seu company de trifulgues domestiques i el seu "germà moçambicà". En definitiva, vam arribar a formar una familia en el sentit més ampli de la paraula. Dinar el diumenge, aniversaris, sortides, vacances,...

Gràcies per omplir el buit amb la vostra amistat i el vostre amor.

Us trobem a faltar ja ho sabeu.

Ens veiem al casament, felicitats amics!

Hoje preciso escrever quatro coisas sobre algo que toda a gente sabe, mas que eu vivo em primeira pessoa, que a familia nao é so sangue.

Depois de chegar a Portugal, terra maravilhosa que nos acolheu durante 7 anos, a sensaçao de vazio enchia-me o coraçao. Cidade nova, gente desconhecida, clima diferente. Todo era agressivo para nos, mas a ilusao por um projeto e aquel pequeno coraçao de aventura que temos fez que ficasemos embora ter um primer ano catastrofico. A sorte, o destino, o como queram chamar fez que um dia a lanchar no hospital encontra-se uma psicologa, alternativa e moderna de mais para a classe medica portuguesa, e desde esse dia nunca mais nos separamos. E nao so isso, se nao que por ela conhecimos gente maravilhosa, especialmente o seu companheiro de cenas domesticas e o seu "irmao moçambicano". De facto chamos a formar uma familia em todos os sentidos da palabra. Comida no Domingo, aniversarios, saidas, ferias,...

Obrigado por encher o vazio com a vossa amizade e amor.

Mil saudades, ja saben.

Vemo-nos no casamento, felicidades amigos!

Coffe Time o és el moment de fer un petit descans

Bon dia,
els que ja portem una estoneta treballant, i com és el meu cas davant l'ordinador manegant dades, necessitem fer un descans. Jo ara mateix em pendria un te latte, ensucradet ensucradet, amb una magdalena de gerds mentre miro per la finestra com plou....mmmm deliciós i gens recomanable pels que feu dieta eternament.
Però la realitat és que descanso els ulls i les mans i vaig a la sala d'infermeres i em prenc un cafè amb llet descafeinat, sempre pq sino em taquicarditzo, sense massa encant.
En fi, les coses mai poden acabar sent bones sino fem l'esforç pq ho siguin desdel principi oi?
Feliç Sant Dilluns!