Potser soc inconformista, pot ser demano massa, pot ser visc en una realitat paral.lela, o pot ser he decidit no parar i continuar buscant.
Busco una feina que m'agradi i que em faci reconciliar amb la medicina, busco un lloc per viure que proporcioni bellesa i pau a la meva vida, busco viure una vida més tranquila, busco ser més bona amb la mare terra, busco cuidar el meu cos i la meva ment a parts iguals,... busco, busco i busco.
Algunes coses les he trobat, altres les trovaré,... o no, però continuaré buscant.
Hi ha gent que comparteix amb mi aquesta manera de ser cul inquiet que tinc, hi ha gent que no ho enten massa però que aguanta els meus canvis estoicament, i hi ha gent que no només no ho enten sino que està en clar desacord.
Però soc així, no hi ha més, no vull canviar aquesta part de la meva personalitat.
Què hi ha de dolent en els canvis? No diuen que adaptar-se a ells ens fa crèixer?
I sobretot....estic equivocada i la resta del món té raò?
I per posar música a les meves cavories, avui he escollit un altre clàssic que parla d'això, de buscar i buscar, i a més en aquesta versió gospel maravellosa.
Petons
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Me lo dices o me lo cuentas???
La primera vegada que algú em va definir com a "eclectica" jo tenia vint-iquatre anys. Llavors,vaig pensar que això em feia "rara". Pero fa ja molts anys que convisc amb la meva "raresa" i em sento cada cop mes orgullosa de que l'ecepticisme formi part de la meva filosofia de vida.
Es mes, m'en alegro d'estar envoltada d'eclectic@s.
Petons
TATI
el millor de tot, és que les diferències ens fan veure que no ho som tant......
mentres siguis flexible als canvis, podràs saltar totes les barreres.
petonets
Gracies a totes que em feu sentir més habitual del que em sembla
Publica un comentari a l'entrada