... i un any sense l'angel

I ara també fa un any que vam perdre un angel, i en aquest temps han passat moltes coses, pero el record continua present i necessari, ara ja menys dolorós pero igual de intens.
Un petó i gràcies estiguis on estiguis.

El 1er any de casats

Ara fa un any vaig tenir l'honor i el privilegi de ser la padrina de casament dels meus amics de l'anima, el Pedro i la Marta. El casament va ser maravellós i sobretot original pq anavem tots disfressats. Aquest cap de semana celebren el primer aniversari, i amb molta pena no hi podrem ser pq la logistica infantil no ho fa possible, pero volia fer una entrada per recordar aquell dia i per desitjar que continuin sent tan feliços fins l'eternitat, i que ens permetin compartir-ho amb ells com fins ara.
Us deixo amb unes imatges d'aquell dia, resaltant dos moments especials, el primer quan el Simão va dir a sa mare que s'havia equivocat al cantar la cançó i el segon les llagrimes d'emoció del Pedro.

Um ano atras tive o honor e privilegio de ser a madrinha do casamento dos meus amigos da alma, o Pedro e a Marta. O casamento foi maravilhoso e especialmente original pq andavamos todos mascarados. Este fim de semana celebram o primer ano de casados, e com muita pena nao vamos poder assistir pq a nova logistica familiar nao o faz possivel, mas queria fazer uma entrada para recordar o dia e para lhes desejar que continuem assim de felizes até o fim, e que nos permitam partilha-la com eles como até agora.
Deixo-vos com umas imagens desse dia, a resaltar dois momentos especiais, o primeiro quando o Simaozito disse a mama que se tinha enganado na musica, e o segundo as lagrimas d'emoçao do Pedro.
Adoro-vos

Reflexions d'una mare ja no tan novata

La nostra familia ha crescut, desde Desembre som un més. El petit Adrià va neixer d'una manera dolça i familiar, rapid i efectiu.
En el precís moment que el vaig tenir a sobre per primera vegada, em vaig tornar a enamorar. Com és possible? Em mirava amb aquells ullets blaus i em va tornar a passar, atrapada per sempre. Em pensava que l'experiència amb el segon seria diferent, potser no tan intensa, però m'equivocava de ple.
A poc a poc ens hem anat coneixent i acostumant els uns als altres. A vegades és un caos, pero cada cop més les coses surten rodades i la felicitat es multiplica.
Han estat dos mesos en els que he pogut comprobar que és cert que l'experiència és un grau, però també que mai pares d'apendre coses noves pq cada nen és un món i s'ha de descobrir cada dia. Definitivament i tal com em va dir una bona amiga amb qui sembla que ens agrada compartir maternitats, amb el segon ho fas tot igual de malament però amb molta més calma.
En fi, crec que el petit es mereixia una entrada al blog, i jo una petita reflexió.

Petons amb gust de mantega